Començo aclarint, que els reportatges no son el meu fort. Però finalment es tracta de fotografiar persones, que és que més m’agrada fer.

Un dels treballs que m’han omplert més en els últims anys, és el que la Samantha, amiga i model meva, em va proposar fa un parell de mesos. Fer un reportatge fotogràfic, del part natural de la seva filla, la Greta.
Una experiència que et posa a prova com a persona com a fotògraf i com a home, encara és un tema molt “tabú” en la nostra societat, i que per motius que no entenc o desconec, els metges desaconsellen i quasi alguns penalitzen. Mentre que al nord d’Europa, i altres països del món, és un fet ben habitual i inclòs cobreix la seguretat social.
Més enllà d’aquesta mena de contradiccions i polèmiques, hi ha la realitat, que el ser humà porta milions d’anys igual que la resta d’animals que comparteixen el planeta, duent al món els nounats, de la manera més senzilla i natural.
Realment em sento privilegiat, ja que he tingut l’oportunitat de presenciar quelcom que molts pares no han vist ni veuran mai, presenciar el naixement del seu fill a casa. Amb un ambient distens, familiar, positiu i inclòs amb breus moments d’humor. Com han set sempre les coses, tret que existís un perill real per la mare o el nounat, que per això hi ha la medicina moderna i els hospitals, per quan fan falta.
Després de presenciar aquesta experiència, em queda clar, que néixer en un hospital amb un entorn fred, amb personatges desconeguts vestits de verd i mascaretes, allunyat del teu entorn més íntim i familiar, no és el millor que hi ha.

El meu sincer agraïment a la Samantha, l’Olga (la mare la Samantha), la Marta i el Carles (amics de la Samantha), i a la Maru i l’altre Marta (la llevadora i la doctora), que m’han fet sentir en tot moment un més de l’equip o de la família.

Totes les imatges han estat captades sense flaix, per mantenir fidelitat a la realitat. Com sempre dic jo, “El flaix mata la llum”.