Entrades de jmf2015

Qüestió de bateries

Coses que passen, i que no haurien de ser.
Cada vegada és més evident la famosa obsolescència programada, és una paraula que per desgràcia, la tenim ja, ben assumida. Tot i així, això no significa que hi estiguem d’acord.
M’he decidit a escriure aquesta entrada, com a motiu de queixa, ja n’estic fart de tot aquest entorn digital, que permet decidir a les empreses fabricants, quan un article ha de deixar de funcionar.

Una bateria de la Marca Nikon, en menys de dos anys de vida i poquíssimes hores de treball, de s’opte ha decidit que ja n’hi ha prou.
Amb les bateries de càmeres més antigues que encara utilitzo diàriament, era l’usuari qui decidia l’hora de retirar una bateria envellida, a causa de la seva ineficiència o desgast. La veritat, és que duraven moltíssim, molt, i suposo que és això el que no els hi ha agradat als fabricants de les marques més poderoses.
Fa molta ràbia que passin aquestes coses, una bateria original pot costar tranquil·lament uns 60€, poca broma si decideixes tenir-ne més d’una (tres o quatre), com és el meu cas. Com perquè cada dos anys, n’hagis d’estar comprant de noves.
Tinc les bateries originals de la meva Nikon D90 que utilitzo avui dia a la D300, ja que són les mateixes, doncs bé, aquestes porten molta batalla, després de centenars de sessions i hores d’ús, encara rendeixen perfectament sense cap indici d’esgotament.
Sempre e set un gran defensor dels articles o recanvis de marca original, doncs bé, potser comença a ser hora de canviar de “xip”. La propera bateria que compri, serà de marga original, però no la mateixa que la càmera, molt més econòmica i confiant que tingui la vida útil més llarga. Com usurari de la marca Nikon des de la meva flamant FM2, també he decidit progressivament, canviar de marca si és dona el cas.
Aquest és un dels motius que cada vegada hem convenç més, a no fer grans canvis en el meu equip, i continuar amb el material de tota la vida, càmeres de pel·lícula incloses.

Crec que ha d’arribar un dia, que els usuaris comencem a dir prou de tanta bogeria consumista.

WP_20150819_001

 

El color si enganya

Un tema que recentment s’està fent popular, és passar les fotos a B/N sense TOM ni SON.

A algunes persones els hi sembla que les fotos així, són més bones o més professionals. Jo sempre dic, que una fotografia és bona, si primer està concebuda en BN, i llavores se la passa a color “mentalment”. A l’invers quasi mai funciona, però per anar bé, una foto ha d’estar concebuda just abans de premer el botó de la càmera, sigui d’una manera o d’altre.

Com que vinc de l’època del carret, i la majoria de les fotografies que vaig fer i continuo fent, són sense color, aquest tema ja el tinc resolt. Sempre he tingut el costum de visualitzar a través del visor pensant en BN, d’aquesta manera, a l’hora de compondre la imatge, el que predomina sempre és la composició i mai els colors.
Podíem dir, que faig el mateix que fa un sensor de càmera digital, primer capta la llum sense color, i llavores el processador és qui s’encarrega d’aplicar-lo segons els paràmetres pre-establerts de cada marca.

Si una fotografia està mal executada, tant ho estarà amb color com sense, el més important és visualitzar-la amb anterioritat. Això és una pràctica que es podria comparar amb el fet de canviar les marxes d’un cotxe, al principi ti has de pensar, però llavores ja et surten els moviments mecànicament.
Si s’aconsegueix dur a terme aquesta tècnica, ús ben asseguro que estalviareu moltes hores a l’ordinador, o llençar metres de pel·lícula.
El millor és practicar força intentant pensar en blanc i negre, anul·lar els colors de la ment, i acostumar-se a fer-ho instintivament, us asseguro que funciona però no és fàcil.
Segons el meu pare, és la millor tècnica per crear imatges en BN mínim-ament presentables, però que es pot aplicar perfectament amb color. Hi ha disciplines en les quals el color és imprescindible, però fent-ho així, també es pot ajudar a millorar les composicions.

A mi, a l’hora de fer una fotografia els colors hem distreuen molt, ja que moltes vegades et deixes endur per l’èxtasi de multitud colorista, i creus que la foto ja és bona. Llavores arribes a casa, i t’adones que no val res, que sí, que hi ha colors molt xulos però la fotografia no transmet.
Així, que de poc serveix intentar passar una fotografia a BN, si no ha estat concebuda en aquest propòsit, és enganyar-se a un mateix i no pas als altres. 😉

FaceJMD_8451FaceJMD_8451-2

Quant la composició és correcte, la fotografia és atractiva tant en color, com sense. En aquest cas, jo tenia la imatge mentalitzada en color, però en BN segueix sent una imatge interessant, i ben executada.

Qüestió de domini

Avui he decidit escriure en format denúncia.

Últimament veig al meu entorn i visc en primera persona, models o noies d’entre 15 i 18 anys o més, que hem diuen que ho han de deixar.

El motiu és la seva parella masculina, tenen sèries esbroncades, inclòs amenaces de deixar-les si continuen fent de models, o els hi prohibeixen literalment.

La veritat, és que m’envolta un sentiment d’impotència al no poder fer-hi res. Potser exagero, però aquestes reaccions poden ser els preàmbuls que provoquen la violència de gènere, el fet de creure que una persona pot manar i decidir sobre la seva parella. El més fotut, és que hi ha pares que ho veuen normal, i diuen que “l’amor” és així o que són ximpleries de parella. Doncs no m’estranya que les coses vagin com van, es comença així i s’acaba dominant a la persona per complet.

Ja sé que no és un tema que dedicat a la fotografia, però que el toca de rebot, i és molt preocupant que hi hagi noies que es deixin dominar de tal manera, fa rabia molta rabia.

La puresa d’un nu

Un dels retrats de nu, més increïbles que he fet. És dels que t’atrapa, i quan més l’observes més ho fa. Transmet puresa, nitidesa, simplicitat, un cúmul de sensacions agradables que la ment capta en pocs segons. La tinc col·locada davant del sofà, i cada vegada que m’hi assec, no puc evitar mirar-la i quan més la miro, més m’atrapa. Gairebé es pot percebre la lleugera brisa que mou els cabells i deixa al descobert les línies estilitzades del coll. Abans de posar-la a la venda, la vull gaudir un bon temps.

Clara Cad.

Mides 23×23 cm. Copia única.

Textures (sèrie blanca)

Ja respira aquesta meravella, que feia tems que esperava el seu torn per començar a volar. Recentment sortida de l’en marcador, ja esta disponible.

És còpia única i original, de la “sèrie blanca” de 103 x 73cm. Es pot veure en directe durant uns dies al Carrer Mínali 6, de Girona, entre el carrer Ciutadans i La Rambla. No us talleu i entreu-hi per veure-la.

Joan Mas Dòmènech
Joan Mas Domènech

Taller de col·lodió humit

El passat dissabte 6 de Desembre, vaig tenir el plaer d’assistir al taller de col·lodió humit a Vilassar de Dalt, impartit pel mestre Jesús Limárquez i organitzat per Revela-T.
Aquesta tècnica, va ser una de les utilitzades el segle XIX, i que consisteix en plasmar una imatge, sobre un suport de vidre o metall, aquest cas alumini.
La singularitat d’aquest procés, és que no es necessita ampliadora ni tampoc el clàssic “quarto fosc” que s’utilitza en el cas de la pel·lícula tradicional. També m’atrau mol, el fet que el rebel·lat és quasi instantani, o sigues, que pots veure la foto passats uns minuts després de fer l’exposició.
Va ser una jornada intensiva de 7 hores sense parar, excepte per dinar, i hi varen assistir 15 persones carregades de ganes d’aprendre molt. La veritat és que no em va donar la sensació de què foren tantes hores, ja que com sol passar en aquestes casos, el temps passa volant.
El taller consistia en una breu però necessària part teòrica, i una extensa i metòdica classe pràctica amb càmeres de plaques, tant antigues com modernes. Part de la pràctica, consistia en fer-se entre els assistents, el seu propi retrat de col·lodió humit, ja sigui ambrotip o ferrotip. També ens va donar temps, a fer la foto de família o de grup, que va quedar fantàstica. Tota la jornada va ser d’un ambient acollidor i distens, i com no, carregat de notes i anècdotes amb tocs d’humor.
A destacar, el generós entusiasme del Jesús i l’excel·lent organització de Revela-T, en mans de Pep Minguez i Joan Porredon.
Els que us interessin les tècniques de fotografia d’època o antigues, no us podeu perdre els tallers que va organitzant de tant en tant Revela-T.

logo-revela-t (1)

http://revela-t.cat/2013/ca/

No passa sovint

No passa sovint, que de sobte, un dia una bona amiga et digui que vol una sessió de fotos i que et doni carta lliure per fer el que et plagui. Això és com donar-li a un pintor, una tela en blanc i una caixa de pintures o sense anar més lluny, com oferir-li a una criatura.

Com molts ja sabeu, jo sempre tinc totes les sessions molt calculades i estudiades, poques coses deixo a l’atzar, però aquesta en concret, va ser totalment espontània on vaig haver d’improvisar sobre la marxa i en un terreny que desconeixia.

És aquí, on tota la maquinària del cervell comença deixar-se anar, com la creativitat i la beta artística, comencen a fluir en el seu màxim exponent i on l’artista por arribar a situacions properes a l’èxtasi. Com que va ser un gran dia, he decidit fer una entrada al meu blog.

Moltes gràcies Carme.

La carme
La Carme
El cos
El cos
L'origen
L’origen
La terra
La terra
La natura
La natura
La integració
La integració
El salt final

Ser original costa molt, i fer-ho ben fet encara més

Avui he decidit escriure un breu article, dedicat a la gent que és incapaç de”crear per ella mateixa, i que per aquest motiu, es dediquen a plagiar, copiar etc.. els treballs dels altres.

Ser original costa molt i fer-ho ben fet encara més, i per això, sempre hi ha una colla d’incompetents que es dediquen a agafar la feina dels altres i copiar-la, basant-se en la llei del mínim esforç.

Dic això, per què avui, el reconegut fotògraf català Oriol Alamany (http://www.alamany.com) , ha escrit un comentari al Facebook, denunciant empreses o suposats fotògrafs, que és dediquen a anar als tallers que ell imparteix, per copiar les localitzacions i posterior-ment, utilitzar-les en els seus propis tallers, valgui la redundància. Sense anar més lluny, a mi també em passa, jo sempre estic cercant localitzacions originals i atractives pels meus treballs, ja que mai repeteixo les mateixes, a cada sessió s’utilitza una localització nova i això, m’obliga constantment a estar cercant i a desplaçar me molt, per torbar indrets interessants, són hores de cotxe i dietes, de vegades estres i tot.

Per aquest motiu, les models que col·laboren amb mi, no volen mencionar mai els espais on nosaltres treballem, aquesta fidelitat és primordial perquè jo pugui seguir creant els meus treballs, primordial, fet que els agraeixo moltíssim. No entenc, quin plaer aporta el fet d’agafar una idea d’un altra persona, si el que motiva realment és crear, ser creatiu i intentar fer el que els altres no fan, ser diferent.

Un consell, si voleu anar algun taller de fotografia, val més pagar un xic més i agafar un professional o una escola que tingui una certa trajectòria, indagueu a internet o a la biblioteca, sobre el seu historial professional.

Desconfieu dels multitudinaris tallers, que s’imparteixin a preus “super econòmics”, doncs les hores d’un professional no són barates precisament, i menys, tot l’esforç i experiència que hi aporta.

Apa, ja m’he desfogat.

Mirador Photo Garrigàs

Qualitat o quantitat?

Feia temps que volia tocar a quest tema i ja comença a ser hora.

Avui dia, es senzill distingir en una exposició fotogràfica, el que hi entén realment de fotografia i el que no en te ni “PAPA”.
_El primer, es sol separar a una distancia prudencial de la imatge i s’hi esta una estona, assaborint el que veu i intentant entendre el que vol expressar o mostrar l’autor.
_El segon, la imatge li importa un bledo i va directament a contar els pixels i possibles defectes de impressió, si apropa tant com pot, a tocar el nas si pot ser, intentant desprestigiar o carregar-se el que no es capaç d’entendre.

Ho sento, però ho havia de dir…